Black & White or Color

dues persones comparteixen la vida.
i pasa el temps.
un bon dia, un petit viatge quotidià,
comparteixen vagó de tren,
asseguts un ben aprop de l’altre.
no es diuen res.


ell se la mira amb indiferencia, però encuriosit. i res mes.
tampoc te ganes de dir res, indiferencia.
però no pas la situació, que per patètica, no li es indiferent.
ella, encara que miri a tot arreu, no el veu.
encara que passi a pocs milimetres de la seva pell,
encara que ben aviat el vagó quedi ben buit,
encara que respirin el mateix alé. no el veu.
però normal.
ella no el mira, doncs no el veu.
ell deu ser un fantasma a la seva vida. poc mes o res mes.
si ell en algun passat l’havia vist com la cosa mes maca del mon.
ara, la troba envellida i lletja. i res mes.


ben lluny queden aquells altres viatges,
compartint vagons,
on un es menjava l’altre.
tant lluny que un dubta si van existir.
ell creu que no.


Per avarícia, per mal cor, potser una mica de tot i mes,
però va ser en aquells moments en que es perden les parelles.
just en aquells moments, va deixar d’exisitir.
i ell mira aquesta inexistencia. encuriosit.


i ara, en aquest bon dia, en aquest petit viatge quotidià,
i encara recordant els racons i detalls mes intims d’ella,
de la seva trista existencia.
perfectes desconeguts en un vagó de tren.
ella baixa a la seva estació. i el tren continua.


i tot ja va be així. i la vida continua.
i com que és la tardor,
les fulles cauen dels arbres
i el bosc és ple de colors.